Mentre no es resolen les peticions de decisió prejudicial elevades pel Jutjat del Mercantil nº 9 de Barcelona davant el TJUE, podem tenir la certesa -en virtut de l’Acord de la Junta de Jutges del Mercantil de Barcelona adoptat en la sessió de 21 de novembre de 2014- que tota demanda interposada davant els Jutjats del Mercantil d’aquesta Ciutat en defensa dels interessos o drets individuals d’un consumidor, en la qual s’insti la declaració de nul·litat de l’anomenada << clàusula sòl >> inclosa en un contracte de préstec hipotecari, juntament amb la devolució de les quantitats indegudament percebudes en excés per l’Entitat financera, donarà lloc a la suspensió del termini per resoldre pel Tribunal, un cop al·legada la << litispendència >> o la << prejudicialitat civil >> per l’entitat bancària en el seu escrit de contestació a la demanda, i això respecte del procediment nº 471/2010 seguit davant el Jutjat del Mercantil nº 11 de Madrid, instat per ADICAE, en el que s’acumulen en la mateixa acció col·lectiva les peticions de nul·litat i cessació d’idèntica o anàloga estipulació contractual i de condemna a la restitució dels interessos cobrats de més per la mateixa entitat bancària.

És per tots conegut, ja que així ho explicita l’esmentat Acord, que la posició adoptada per la Junta de Jutges del Mercantil de la ciutat comtal ha vingut propiciada per la disparitat de pronunciaments d’altres audiències provincials que resolen aquesta mateixa qüestió; i, sobretot, per la conveniència -a criteri de la Junta- de no de veure obligats a aplicar la doctrina que l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 15a) ha deixat asseguda en dues resolucions controvertides dictades en el mes d’octubre de l’any passat, en relació a dos supòsits en els quals s’al·lega << litispendència >> i << prejudicialitat civil >> per l’entitat financera, per entendre que això causaria un greuge comparatiu entre els ciutadans.

En efecte, i pel que aquí ens interessa, en la segona d’aquestes resolucions dictades en el temps -el Auto núm.112 / 2014, de 9 d’octubre- es resol el recurs d’apel·lació interposat davant la suspensió de les actuacions estimada per el Jutjat Mercantil, al·legant la part recurrent (el consumidor particular) que no concorren els requisits (ex. art.43 LEC) que permetin aquest efecte, a més de que les dues accions (la col·lectiva i la individual) poden ser concurrents. La Sala desestima el recurs i entén que, per raons d’ordre públic processal, pot apreciar d’ofici la qüestió objecte del recurs, el que li autoritza “a anar més enllà del que termes del recurs permeten per modificar el contingut del pronunciament recorregut i establir-ho en termes més onerosos fins i tot per la part recurrent, atès que el procedent no és només la suspensió del procés sinó el seu arxiu, conseqüència de l’apreciació de la concurrència de litispendència “.

Estem, doncs, davant d’una qüestió complexa, sota la qual figuren les dubtes interpretatius respecte de la coordinació entre les accions col·lectives i les reclamacions individuals dels consumidors; o, més concretament, al nostre entendre, l’extensió dels efectes subjectius de la cosa jutjada ex art.222.3 LEC. És a dir, quins efectes ha de tenir la Sentència dictada en processos promoguts per associacions de consumidors i usuaris sobre aquells consumidors que s’han incoat un procés individual amb posterioritat a l’acció col·lectiva i que, per les raons que siguin, no s’hagin adherit a l’acció col·lectiva ex art.15 LEC.

Amb tot, ens trobem davant de qüestions d’índole pràctica que tenen la seva raó de ser en la regulació dispersa que tenen les accions col·lectives a la LEC i que són d’urgent interès per part de la doctrina especialitzada, com ho posa de manifest el recent article publicat a la Revista Jurídica de Catalunya obra dels professors CACHÓN CADENES i REYNAL QUEROL, al qual no podem més que remetre’ns.